Ballar les danses al Raval

Les danses al Carrer del Raval de Teulada varen sorgir de la pròpia tradició. Era per l'any 1990 quan ens varem decidir i encabotar en llevar-li la pols a un costum que si més no, havia prevalgut en la nostra memòria visual, en la nostra memòria afectiva, en el nostre record familiar. Casa si, casa no hi havia un ballador o balladora, un tocador de postisses, un animador de la festa i la festa també eren les danses. Sense saber-ho ni ser conscients de la seua llavor aquella gent ens estava transmetent el gust pels nostres ritmes, les nostres melodies, les nits de festa, de ball al carrer.

Encara perduren en el record els valsejats i les revoltes de la “Ti Isabel Barceló” i el repicar de les postisses del “Ti Pepe Càndido”, la dolçaina i tabalet dels dolçainers de Callosa, el sonar de la xirimita de Simeon de Pinos, casat a Pedreguer i el redoblar de tabal de Pepe Diego “Porró” de Gata.

Segons recorden el majors del lloc, les danses al Raval sempre han sigut ballades al ritme del tabalet i la dolçaina. Si en alguna ocasió no hi havien músics, els tocadors de postisses i els propis balladors amb les seues cançons hi amenitzaven la festa.

Avi i besavi d'un grapat de balladores de hui en dia, el Ti Pepe Font “Botifarra” diuen que sempre treia a ballar a la dona del seu germà la Ti Isabel Barceló balladora de renom. El seu germà el Ti Joaquin ballava amb la seua consogra, la Ti Vicenta “el sastre”, que en nombroses ocasions eren acompanyats en el ball per les postisses del Ti Guillem “Bossa”.

Més amuntet del carrer tenien casa la Ti Nieves Moreno “Pitxó” i el seu home Pepe que en arribar la Festa pujaven de la Font Santa per complir el desig de ballar les danses. La Ti Nieves i el seu germà el Ti Andrés “el gandiero” i la seua dona la Ti Catalina “Madama” anaven baixant carrer avall marcant el pas pla mentre que la resta de balladors s'incorporaven a la dansà. Entre ells estaven la Ti Vicenta “Serafina”, la Ti Francisca “Alpaque”, el Ti Batiste “El Roig”, el Ti Joan Dalmau “Bossa”, el Ti Vicent “El Senijero”. Entre una generació i l'altra varen transcórrer els primers 50 anys del segle XX.

Entre els anys seixanta i vuitanta, les danses varen passar per un moment més aïnes delicat. Els joves trobaven que allò era d'un altre món i que estava desfasat. Com bé hem comprés, les danses, els costums i tradicions en general han necessitat del recolzament institucional per continuar la seua missió que és en definitiva la d'omplir un espai en la nostra vida, entre el descans i el treball o siga la diversió. Han hagut de passar més de quatre dècades per que ens adonàrem que estava morint part de la nostra història, de la nostra memòria. Malgrat totes les dificultats que han hagut de sortejar per tal d'arribar al moment actual, les danses han sobreviscut a altres moviments juvenils a altres modes i han sabut compartir l'espai en la festa.

Les danses van canviant al llarg de les generacions. Cada vegada que eixen al carrer sofreixen xicotetes transformacions que les obliga a modificar segons marca l'estil dels balladors que les executen. Les diferents interpretacions de la pròpia dansa, el ball lliure, l'estil personal, la capacitat de moviment de cada ballador o balladora fan que apareguen variacions. En temps passats importava més la gràcia el sentiment en el ball, que el propi ball. Agradava més la complicitat entre la balladora i el ballador que la quantitat i la dificultat de les passadetes del ball. On abans hi havia un puntejat ara es possible hi haja un valsejat. Si abans rodaven en parella ara roden en quadre. Si els balladors són joves boten i roden amb alegria, si per contra són més majors l'estratègia de moviment és més elaborada però més pausada.

Els músics també tenen molt a dir en qüestió d'estil i forma. El dolçainer que pel matí tocava les carreres de galls, a mig dia feia el cercavila carrer amunt carrer avall, a la vesprada tocava la dansà i el passacarrer dels ramells. Tocava les danses que havia aprés dels seus majors al seu poble i les feia sonar per tot arreu. Eren les danses que tot el món sabia ballar, les tocates més conegudes. Els músics han format part molt important del seu creixement, modificació i desenvolupament. On abans es tocava una tocateta tradicional, també podien fer sonar una melodia de moda adaptada al ritme i l'estructura de la dansa.

Una altra qüestió que caracteritza les danses d'aquesta època és el poder adquisitiu dels festers. El fet que no hi hagueren massa diners condicionava la contractació d’una parella de xirimiters tot el dia de la Festa, doncs l'any que si hi havien arreplegat bona cosa de gallets hi haurien danses amb instruments tradicionals, si per contra no podien costejar aquesta despesa, serien els mateixos balladors qui cantaven i tocaven per poder ballar, o bé sempre hi havia algú que treia una guitarra i una canyeta o pandereta i feia sonar aquelles cançons desitjades.

"A ballar les danses al Carrer Major i un plat de tomaques per al Senyor Rector, parram pam patapam, parram, pam, patapam".

Els balladors amb les seues postisses, castanyetes o castanyoles, feien sonar el ritme bàsic de les danses. Segons conten els majors del Carrer, els bons tocadors de postisses les feien sonar amb tots els dits i les portaven col·locades al dit polze.

El que respecta a la indumentària, no sempre s'ha seguit la mateixa pauta. En els anys 40 les balladores i balladors solien vestir la roba que estava de moda en aquell moment. Els homes pantalons llargs i camisa blanca o clareta i espardenya de veta o sabata. Les dones els vestits de diari d'aquell moment i espardenyetes o sabatetes qui tenia, si més no hi havia dones que encara vestien faldes llargues amena de “faldellins o refajos” i clar està que era aquella la roba amb la que ballaven, era el cas de la Ti Isabel Barceló, segons recorden els seus veïns.

En l'actualitat podem veure ballar amb indumentària tradicional del s. XVIII o bé amb indumentària actual. El nostre desig és reproduir una època amb la seua moda de vestir i la seua forma de ballar, però també sabem que hi existeixen balladors i balladores que ballen simplement pel gust de ballar i també donem pas a aquesta darrera opció.

Des de 1984 a Teulada s'ha fet el gran esforç per revivar les danses i el treball ha donat el seu fruït. Balladors i balladores han anat incorporant-se al Grup de danses Font Santa que ha mantingut la flama viva, organitzant cursets de danses, de balls d'escola i fins i tot va iniciar i promocionar l'escola de tabalet i dolçaina. Amb la seua tenacitat, esforç, dedicació i estima a les danses tradicionals, ells han fet que els teuladins disfruten d'aquesta activitat que havia sigut oblidada al llarg dels anys.

En les dues darreres dècades les danses a Teulada les han fetes sonar a la dolçaina Juanra Martí, el meu germà, i al tabalet Jose Ferrer, amic i company, tots dos de Xàtiva. Des de la infància a la nostra casa s'ha viscut l'estima per la música i les danses tradicionals, cosa que ens l'han transmés els nostres pares, familiars i amics. Això va fer que augmentara el nostre interés per la revitalització i restauració de les danses.

Amb l'ajuda de Batiste Bou “Bouet”, de Xàbia, de Pepe “Porró” i alguns balladors que encara tenien clara la memòria allà per finals dels huitanta vàrem poder reconstruir les passades i les partitures que hui en dia tornen a sonar en tota la comarca.

Les nostres danses que anomenem de La Marina pel seu àmbit d'acció, estan formades per tres blocs de tres estils musicals, fandango per al pas pla, jota per a les mudances o passadetes, i vals per a finalitzar el ball. Cada tocateta de la dolçaina es fa coincidir amb una passadeta diferent “tacó, punta, tacó”, “de costadet”, “mitja volta”, “volta sencera”, “arquets”, “picar davant i darrere”, “tisoretes”, “quart de volta”, “camalladetes”, “corregudeta”… El nom que prenen aquestes mudances correspon a la forma i manera del moviment. Quan toca el tabalet els balladors faran un pas pla que aprofiten per anar desplaçant-se al llarg del carrer i al cap d'uns quants compassos la dolçaina avisa que va a començar la melodia a ritme de jota, per que els balladors executen les passadetes. Per finalitzar tocarà sempre la mateixa melodia a ritme de vals per que els balladors disposats en forma de quadre ballen “El valsejat”. Aquesta darrera part es ballarà rodant el quadre els dos balladors i les dues balladores col·locats en llocs alterns del quadre i després cada ballador rodarà i canviarà de lloc amb la seua balladora.

Per concloure diré que Les danses són de tots per que les hem fet entre tots. Actualment les danses del Raval compten amb molta participació, amb molta espectació i eixò vol dir que tornen a estar vives. Cal fer força per tal de mantenir aquesta tradició que ens ha arribat a les nostres mans i estem en l'obligació de transmetre.

Voldria donar les gràcies a Lluís Font Crespo, la seua dona Paquita Morell Llobell, Maite Font la seua filla i Tere Font la seua neboda, a Gabriel Bisquert Santacreu i la seua filla Vicenta Bisquert, a Maria Puig Vives i el seu home Pedro Sala Buigues per conservar una bona memòria i en ella un cabàs de vivències que encara podem reviure i disfrutar a l'escoltar-los. Gràcies per compartir amb nosaltres els seus records d'una festa que ha sigut la flama sempre viva de les nostres DANSES.